A la cultura occidental hi ha dues maneres d'entendre la justícia: hi ha una comprensió política de la justícia i una comprensió ètica de la justícia. A la praxi dels pobles occidentals, aquestes dues dimensions del concepte no solen trobar-se en harmonia.
El concepte de justícia, en la seva dimensió política, fa referència al dret privat i públic, és a dir, es tracta d'una qualitat que afecta, des de criteris legals i socials, a les relacions contractuals de les persones entre si i la seva conducta i, també, entre aquestes i l'Estat. A la seva dimensió ètica, en canvi, la justícia és una qualitat de l'acció humana en general, que abasta també les relacions polítiques, però que les jutja des de criteris que no només transcendeixen l'àmbit del polític sinó que pretenen tenir un caràcter normatiu absolut.
No hi ha, doncs, pel que sembla, un sentit unívoc de justícia, encara que generalment se suposa la univocitat.
I en la seva dimesión purament humana? Seria... “donar a cadascú allò que li pertoca”?
La Justícia és i/o ha de ser cega, però... ha de ser sorda?
